FAMÍLIES MONOPARENTALS

1. Context familiar i desenvolupament psicològic en famílies monoparentals

  

1.1. Introducció

-Les Famílies monoparentals  són aquelles en les quals un progenitor conviu amb i és responsable en solitari dels seus fills menors o dependents.

- Aquestes llars monoparentals serien el que se'n diu nucli principal o primari.

- Alguns d'aquests nuclis s'inclouen dins d'una família complexa en la que hi ha una parella, freqüentment  la constituïda pels avis dels nens, en aquest cas, seria un nucli monoparental secundari o dependent.

- Les famílies monoparentals són diverses entre sí.

- Per exemple: una mare separada que viu amb els seus fills, una mare adolescent amb el seu nen visquen els dos amb els avis, una dona que ha adoptat un nen, un pare viudo que viu amb els seus fills...

- Aquestes famílies monoparentals es poden constituir a partir de la maternitat o paternitat biològica o adoptiva en solitari, a arrel de la mort d'un de la parella, a partir de la separació, a partir del divorci o a partir de l'anulació del vincle d'un de la parella.

- Actualment, el número de divorcis i separacions a Espanya ha augmentat des de que es va regular legalment l'any 1981.

- Entre els factors que han contribuït al augment de les ruptures matrimonials, destaquen la incorporació cada vegada més gran de la dona al món laboral, l'augment de l'acceptació social del divorci, així com la millora general de la situació econòmica.

- Alguns autors han argumentat que les taxes de divorci també podrien estar relacionades amb les preferències referides al gènere dels fills, amb una major probabilitat de divorci en parelles amb només una filla que amb només un fill degut a la major implicació del pare en la criança del fill baró.

1.3. Estructura de la llar i adaptació

- El divorci suposa un procés de canvi que implica diverses reorganitzacions i transicions, i es defineix com estressant per a tota la família. El comportament  que poden adoptar els nens davant del divorci és estres emocional i problemes de conducta davant de la confusió i aprensió que els provoca el canvi en las relacions familiars i en la seva pròpia vida, tot i que no hi ha acord sobre la extensió, gravetat i duració d'aquests problemes.

- Normalment, comencen a disminuir durant el segon any després de la ruptura.

- Els riscs del divorci pels nens són problemes psicològics, de conducta i problemes socials i acadèmics, tot i que cal tenir present que no es dona necessàriament en tots els casos.

- La hipòtesi de l'alleujament de l’estrès afirma que un fet vital estressant pot tenir uns efectes beneficiosos quan representa una escapada d'un ambient nociu.

- Els resultats de variïs estudis indican que fills i filles estan més a gust  quan viuen en llars altament conflictives i els seus pares es divorcien que quan continuen junts.

1.4.1 Característiques del nen i adaptació al divorci dels pares

Hi han 4 factors els quals les característiques del nen poden influir en la seva adaptació al divorci:

- SEXE

- EDAT

- TEMPERAMENT

- COGNICIÓ SOCIAL

GÈNERE

Les conseqüències negatives més greus romanen més en els nens que en les nenes.

L'adaptació de les nenes és més ràpida.

Tant els nens com les nenes de pares divorciats mostraven conductes agressives. En els nois  és més física, destructiva i de mal comportament i en les nenes és indirecta.

Els nois i noies els quals els pares es divorcien quan tenen 15 anys és més probable que presentin símptomes depressius.

EDAT

Els més petits estan menys capacitats per entendre les causes i conseqüències del divorci per això experimenten una major ansietat davant la possibilitat d'abandonament total i es culpen a sí mateixos pel divorci.

En canvi, els adolescents solen ser més vulnerables a la dissolució familiar.

TEMPERAMENT

Els nens amb temperament difícil poden provocar respostes negatives per part dels pares. Estan menys capacitats per adaptar-se i per fer-se amb l'ajupiment de les persones que els envolten.

Els nens amb temperament fàcil tenen unes característiques personals atractives i el fet de no ser influenciable s’associa a una millor adaptació i estableixen més relacions socials.

COGNICIÓ SOCIAL

Els nens que opten per evitar la situació solen presentar depressió, ansietat i problemes de conducta.

1.4.2. El paper dels processos familiars:

- Perspectiva semàntica: marc teòric per entendre com les característiques dels membres de la família, les seves interaccions i les interaccions entre els subsistemes afecten a l’adaptació de cada membre i a la de tots.

La família és un sistema dinàmic interdependent i per tant, qualsevol canvi en la estructura familiar repercutirà a tot el sistema.

Els canvis que es produeixen en la família poden recolzar o per el contrari, soscavar els esforços dels nens a adaptar-se a les noves situacions familiars.

Una de les causes que el període inicial resulti tan estressant para molts nens i adolescents és la falta de explicacions o informació inadequada que reben sobre la separació dels pares. La poca preparació emocional de la majoria dels nens fa que reaccionin amb estrés, ansietat, còlera i incredulitat, però aquesta crisi en general desapareix en 1 o 2 anys.

Les dones i els homes corren un risc de depressió, al haver d’afrontar nombroses pèrdues, com ara la companyia, les relacions íntimes, la pèrdua d’ingressos econòmics i la pèrdua de contacte amb els amics.

Els fills de divorciats presenten més símptomes d’ansietat i depressió, més problemes escolars i de rendiment acadèmic, i més desobediència i agressivitat.

La bona relació entre els pares i els fills fa que sigui menys probable que el divorci tingui conseqüències negatives.

La majoria de mares parlen amb els seus fills de entre 11-17 anys sobre els seus problemes amb el divorci i els utilitzen com a confidents i això és un risc per el benestar psicològic del nen/a.

També, és més probable no tenir relació amb el pare que amb la mare (quan no tenen la custòdia). Els fills o filles pensen que es senten més pròxims a la mare sense la custòdia que amb el pare en la mateixa situació.

Els fills poden arribar a agafar depressió i ansietat quan els pares expressen la seva ràbia contra l’altre progenitor, quan hi ha insults o un dels progenitors li prohibeix mencionar a l’altre.

1.4.3 Recursos econòmics, suport social i tipus de custodia

La perspectiva ecològica emfatitza que les famílies són influïdes per els contextos socials i històrics en els que operen. Un factor ecològic especialment significatiu és el descens dels recursos econòmics de la família. Amb els mateixos ingressos es tenen que mantenir dues llars, multiplicant-se les despeses. Un problema freqüent és el incompliment de les obligacions de pago.

Als pares sovint els hi resulta difícil prestar la suficient atenció i ajuda als seus fills, de manera que el suport que les presten la família extensa, els amics, els veïns i inclús la seva comunitat religiosa poden ser factors de resistència en aquestes famílies. Però en ocasions es produeix la pèrdua del suport per la necessitat d’un canvi de domicili.  El trasllat de domicili sol portar amb ell el distanciament o la pèrdua d’amics, de relacions amb els iguals i, en moltes ocasions, també el canvi de col·legi, una variable fortament associada  al fracàs escolar.

Quan es planteja el divorci, la parella pot optar per aconseguir un mutu acord sobre la formula que estimen més adequada de reestructuració familiar, que requerirà l’aprovació judicial. En cas de discrepància es recorrerà a un procediment contenciós en el que el jutge adoptarà les mesures oportunes. La residència dels menors segueix atorgant-se en exclusiva a un sol progenitor, habitualment la mare, mentre que es comuniquen amb el progenitor no resident de forma periòdica sota sistemes rígidament estructurats. Cada cop són més nombrosos els partidaris de la custodia compartida, que es basa en el concepte d’igual implicació d’ambos progenitors en la criança dels seus fills. El millor interès del menor consistirà en evitar-li la separació psicològica de qualsevol dels seus progenitors i estimular-lo per que mantingui unes relacions positives ambos. Els fills en aquesta situació es troben millor adaptats que els de custodia exclusiva i no es diferencien de les llars intactes.

2.Orientacions i recursos d’intervenció

Per reduir els riscs i fomentar la resistència dels nens i adolescents que viuen la ruptura entre els seus pares es necessari adoptar mesures preventives. Aquests programes preventius deuen centrar-se en canviar els factors que s’han demostrat que contribueixen a precedir una mala adaptació a la separació dels pares i en potenciar aquells que contribueixen a una adaptació.

2.1. Programes per pares divorciats

Els programes de prevenció deuen ensenyar a els pares formes eficàcies de manejar els conflictes. Deuen sensibilitzar als pares sobre certes formes subtils de triangulació i ajudar-los a que distingeixin entre les necessitats del nen i les seves.

2.1.2 Mares amb la custodia

El programa de Wolchik té un format amb components didàctics i pràctics. Es concedeix gran importància a la realització d’exercicis pràctics en la llar, reservant una part de cada sessió a la seva revisió.

Al llarg d’onze sessions de grup i dos individuals dirigides per dues professionals, les mares aprenen habilitats cognitives i conductuals que enforteixen la qualitat de les seves relacions amb els seus fills, augmenten la consistència i eficàcia de les seves estratègies de disciplina, disminueixen l’exposició dels fills als conflictes entre els pares i eliminen les barreres al contacte dels nens amb el pare no resident. Els nens participants milloren el seu funcionament, sobretot els que tenien problemes, i aquests efectes positius continuen sis anys desprès, en l’adolescència.

2.1.4. Intervenció en el context judicial

La intervenció consta de 7 elements: 

- Reunió sobre coparentalita

- Orientació al divorci.

- Classes psicoeducatives sobre pràctiques de criança

- Sessió de retroalimentació.

- Sessions terapèutiques de resolució

-  Reunió sobre acords

-  Un seguiment

Els objectius de la mediació són :

- Clarificar els punts fundamentals dels desacords

-  Ajudar a que ambdós es centrin en el benestar del fill.

- Facilitar un pla detallat de criança sobre la residència i contactes del nen amb ambdós progenitors.

2.2. Programes centrats en els fills:..........................................................................................
Aquests programes es caracteritzen per grups petits entre 4-10 anys, la majoria entre 4-6h repartides entre 1-4 sessions.

Són dissenyats per ajudar als nens a adaptar-se als canvis i a l’estrès.

Hi ha quatre objectius:

-       Identificació i expressió de les seves emocions.

-       El suport.

-       La normalització de l’experiència.

-       Desenvolupament d’habilitats d’enfrontament.

El programa més representatiu dels que es centren en els fill és el Children of Divorce Intervention Program (CODIP) de Pedro-Carroll (1997).

Són grups compostos per ambos generes, amb número de sessions entre 12-16 i amb una duració entre 40 i 60min.

-       Els més petits (segon i tercer curs).

-       Els més grans (de 6-8 del quart al sisè curs).

El contacte amb iguals que han patit una experiència similar, redueix la sensació de aïllament i ajuda al desenvolupament.

Es pretén que siguin capaços de:

- Identificar i expressar les emocions, primerament genèriques i després relatives al divorci.

- Comprendre canvis de la família i classificar les falses idees de la ruptura.

-Disminuir les pors de l’abandonament, els sentiments de culpa i les fantasies de reconciliació.

- S’emfatitzen les seves qualitats positives del nen/a i les de la família.

2.3 Un programa amb famílies immerses en processos de separació

Amb l’objectiu d’eliminar o minimitzar les repercussions negatives que la separació pot generar tant en els menors com ens els adults implicats, han desenvolupat a Espanya el programa Ruptura de parella, no de família. Els objectius plantejats en la intervenció amb els adults són: pal·liar els dèficit cognitius que presenten degut al desequilibri emocional i personal que suposa la ruptura, enfortir la comunicació i col·laboració, reforçar la comunicació pares- fills, i finalment, millorar els mètodes de disciplina. Per altre part, els objectius de la intervenció amb els menors són: la reestructuració cognitiva perquè puguin eliminar els pensaments i sentiments erronis, la millora de la comunicació perquè els menors sàpiguen expressar els seus pensaments i sentiments de manera eficaç, i per últim, la minimització dels problemes de conducta com manifestacions d’ira, colera i reaccions d’agressivitat.

Les tècniques utilitzades en el programa són l’assaig de conducta, el modelatge, retroalimentació, reforç, resolució de problemes o la generalització. El programa es pot posar en marxa de forma independent, encara que el ideal es l’aplicació simultània per adults i menors. El interval entre cada sessió és d’una setmana. La intervenció amb adults té una duració de 15 sessions, entre 90 i 120 minuts i la dels menors consta de 16 sessions, amb els mateixos minuts. Un cop passats sis mesos des de la finalització del programa es pren una mesura de seguiment per conèixer els efectes instaurats a llarg termini.